PAPUS: la visita del rancor
Crims- 1,544 views
- 3 Sep 2020
El dimarts 20 de setembre del 1977, un noi alt i ros es presenta a la redacció de la revista satírica EL PAPUS, a Barcelona. Entrega una maleta al conserge i se'n va. El conserge, Juan Peñalvert, té l'encàrrec d'entregar la maleta al director de la revista, reunit en aquells moments amb el consell de redacció. La maleta, però, li explota a les mans i el mata. L'atemptat provoca també una quinzena de ferits i una gran consternació en tota la societat i, en particular, a la premsa democràtica. Qui hi havia al darrere?
El periodista Antonio Franco, que es trobava al PAPUS el dia de l'atemptat, va tenir després un paper important en la desarticulació de l'escamot ultradretà responsable de l'atac. Ho revela amb detalls al "Crims", i també explica les seves sospites sobre el rerefons polític que va conduir a la quasi impunitat dels seus autors.
Tot el que sentireu en aquest programa ha passat els fets els noms i els llocs són reals. Alguns diàlegs estan dramatitzades però el seu contingut consta en documents o surt de testimonis que eren al lloc dels fets. En algunes descripcions aquest programa podria ferir sensibilitats. Relaten crims reals la realitat i la mort no entenen de sensibilitats. Dimarts 20 de setembre de 1977 a dos quarts de dotze tocats del migdia un noi alt i ros es presenta a les oficines de la revista El Papus.
A la primera planta d'un edifici de la Plaça Castella al centre de Barcelona a la recepció entrega un maletí el conserge Juan Peñalver i li demana que el doni al director Xavier deixa Harry. Tot seguit el noi baixa les escales i se'n va com cada dimarts a aquella hora. Harry està reunit amb els ninotaires i periodistes que formen el consell de redacció. El conserge no arriba a entrar a la sala on es fa la reunió. El maletí carregat d'explosius i esclata a les mans.
Hola tothom sóc Carles Porta. Gràcies per escoltar nos. Hi ha fets que són com metàfores i diuen moltes més coses de les que sembla. Avui parlarem de l'atemptat a la revista satírica El Papus. Hi va morir una persona el conserge Juan Peñalver. L'atemptat va causar una quinzena de ferits entre ells la recepcionista Rosa Lowes que va salvar la vida de miracle i va quedar ferida amb seqüeles greus. El balanç hauria pogut ser molt pitjor tenint en compte la quantitat d'explosius utilitzada i el nombre de persones que hi havia dins de l'edifici.
Qui volia posar la por al cos d'aquella revista satírica i de tota la premsa democràtica. Sobre això la gent del papus no en tenia cap dubte. El número extra que van publicar al cap d'uns dies l'editorial acabava dient mort dient No nos los labios hemos d'insistir punyetera los fascistas. Parlarem del paper que van tenir policies i jutges. Aquell 1977 i un polític que va ser molt important Martín Villa. Com diuen a les pel·lícules qualsevol semblança del que passava a l'Espanya de finals dels 70 i principis dels 80 amb el que passa ara és pura coincidència o no.
Intentarem posar llum a la foscor. Comencem.
Així. Diu així fins que perduda i així i ho vol. Crims. Per em amb més vendes un regal que. El relat dels moments foscos de la nostra societat. Crims. En Carles Porta el número 174 d'El Papus havia sortit just tres dies abans de l'atemptat.
El dissabte 17 de setembre d'aquell 1977 encara se'n trobaven exemplars als quioscos al preu de 45 pessetes. A la coberta en color un titular el pan otro lujo cridava molt més l'atenció. La foto en primer pla d'una noia mig despullada que feia aquest comentari dins d'una via ferrada. Servidora que està massa bona van canviant sobirà el precio. Així era el papus. Pit i cuixa al servei de la denúncia social i política. I a l'inrevés en tot cas una fórmula d'èxit que l'havia convertit en una de les revistes de més tiratge de l'època.
Això sense perdre l'aire de publicació contracultural i transgressora. Començant pel nom tret del Costumari Català el papus volia fer por als sectors més fatxes de la societat espanyola. No sabem si els feia poc però segur que els feia ràbia des de la seva fundació el 1973. El Papus havia acumulat expedients querelles multes suspensions i fins i tot consells de guerra. També un grapat d'amenaces. Tot i això la gent que hi treballava no es pensaven que els posarien una bomba. El periodista Antonio Franco era un dels fundadors de la revista.
Si haguéssim tingut aquesta impressió hauríem tingut més prevenció. Però la història deia que veníem d'una lluita intensa amenaces sempre això era una certa normalitat. Aquell dimarts hi havia una vintena de persones al primer pis de l'edifici minor de la Plaça Castella Barcelona. Allà es trobaven les redaccions de les revistes El Papus El Cuervo i Party que pertanyien al grup d'edicions Maika. Dimarts al migdia s'hi feia i el consell de redacció amb presència del director Xavier de carry. El cap de redacció Antoni Franco i alguns dels ninotaires entre ells Ramon Tosses i òscar Nebreda que eren les autèntiques ànimes de la revista.
Faltaven quatre minuts per tres quarts de dotze del migdia. Molt fum. Primer un silenci d'estupefacció d'expressió i de començar a dir què passa la bomba i una veu diu hemos de salir corriendo porque normalmente cuando és i llavors passar pel Fòrum vam veure dues coses horribles. Realment el Joan hi el terra i després el finestral trencat i l'absència de la telefonista la telefonista era Rosa Flores que tenia 23 anys i estava embarassada però encara no ho sabia a la Rosa l'ona expansiva la va projectar a través de la gran finestra de vidre cap al carrer va caure sobre el tendal del bar de sota i després sobre un Seat 600 aparcat al davant es va despertar a l'hospital de Can Ruti on li van posar seixanta punts al cap.
Tenia ferides i contusions per tot el cos. Miraculosament havia salvat la vida i també l'embaràs. Al cap d'uns mesos la Rosa va tenir una filla a qui de nom li va posar Eunice que en grec vol dir victoriosa. L'atemptat va causar una quinzena de ferits la majoria veïns i gent que passava pel carrer amb lesions que van trigar entre un dia i dos mesos a curar se. L'única excepció va ser la Rosa que va quedar de baixa permanent. Aquell dia de la Caritat la major part de la gent del papus es va refugiar a la vanguàrdia que llavors tenia la seu allà al costat al carrer Pelai.
El diari conservador i la revista estripada no eren només veïns sinó també en cert sentit germans. Al darrere de tots dos hi havia la figura de Javier de Godó. L'endemà dimecres 21 de setembre del 1977 els diaris de Barcelona van publicar un editorial conjunt en resposta a la cavitat del papus sorprende que continuen en la impunitat diverses organitzacions de distinto signo que en repetides ocasions han reivindicado els terroristes com el que hoy no s'ocupa.
Por qué no han sido desarticulada o quiénes son sus dirigentes quienes les financen. Quién eres ajudant per acció o omissió.
L'historiador David Ballester confirma amb dades que hi havia motius per desconfiar del ministeri responsable d'ordre públic llavors dirigit per Rodolfo Martín Villa.
El 1976 la policia amb una activista ultra important que no es cobrava vides encara després sí que se les cobrarà. Però un activisme ultra important decadent. Cop de puny de vellut no es van produir zero detencions el 1979 ja tenim 299 detencions d'ultres.
Totes les sospites sobre l'atemptat del papus apuntaven a l'extrema dreta. Molt aviat dos diaris van rebre trucades que el reivindicaven en nom de la triple A la Triple Aliança Apostòlica Anticomunista. Es tractava d'un grup real. El nom servia de tapadora. En aquells anys l'extrema dreta utilitzava moltes sigles. Segons explica l'historiador David Ballester especialista en la violència policial i pare policial de finals del franquisme és una extrema dreta molt fragmentada i més que organitzacions o partits estan configurades al voltant de trames que en aquella època se li deia a la premsa.
Les trames negres. Quina funció té un tipus d'actuació dura tempta d'un altra podien adoptar un nom o un altre.
Hi havia un detall molt significatiu en les trucades a nom de la Triple A les redaccions d''El Mundo Diario i Diario de Barcelona trobem la transcripció de la trucada a la tesi doctoral de María Iranzo sobre la revista El Papus.
Hace un año ya había avisado al director de esta publicación a raíz de los artículos que dejaba en el fascismo por el suelo.
Llavors advertim els de la que va passar nosotros acto vamos igual que ETA con la diferencia de que nosotros avisar muscular suficiente antelación a què es referia el comunicat quan deia que ja havien avisat el director per uns articles que deixaven el feixisme per terra. Es referien entre altres coses al número del papus dedicat al primer aniversari de la mort de Franco el 20 de novembre de 1976. A la portada hi surten dos militars mutilats que en realitat eren els ninotaires Alfonso Lucero i òscar Nebreda disfressats.
Nosaltres hem vist el dibuix animat del documental El Papus Anatomia d'un atemptat dirigit el 2010 per David Fernández de Castro.
Per això em feu aquesta. Aquesta era una broma a propòsit de la poca gent i la majoria d'edat que s'havien concentrat a la plaça d'Oriente de Madrid el primer vintena més concretament era una burla a costa del general José Millán Astray fundador de la Legió i creador del cos de caballeros mutilades de la guerra por la pàtria. El papa se'n reia d'un dels herois de l'exèrcit franquista i a l'extrema dreta tant civil com la militar no li va fer gens de gràcia recorda Antonio Franco.
Nosaltres vam fer la cruel i això va constituir un moment crisi total. A finals d'aquell novembre de 1976 van aparèixer pintades amenaçadores a la porta del papus. El ninotaire òscar Nebreda també se'n va trobar una al davant de casa seva i a un altre humorista li van empastifar el cotxe de merda. No totes les amenaces eren anònimes. El 29 de novembre de 1976 la redacció d'El Papus va rebre la visita d'Alberto Rayuela membre de la Guàrdia de Franco una organització paramilitar d'origen falangista.
També se'l relacionava amb el cas dels Grups d'Acció Sindicalista que la policia havia suposadament desarticulat després de diversos atacs a llibreries punts de venda de premsa i locals d'associacions de veïns. Però igual es va presentar al Papus acompanyat de dos joves que semblaven armaris i va demanar al director Xavier de Xavi el mateix Rayuela. Ho va explicar en aquest documental titulat El Papus radiografia d'un atemptat. El director honorari sosté Fullola dentro del papus enfrentamiento invito a un acord i més breument que jo crec que això és l'exili.
Royo ho explica com si fos un avís de bona voluntat perquè els ninotaires del papus recuperessin el seny per l'humorista Carlos Jiménez. Però va ser una amenaça en tota regla que ell i els seus companys van recordar molt bé al cap de 10 mesos el dia de la planta i venia a amenaçar lo i no veníem sol.
I vosaltres sí. Com en tantes altres coses no és estrany que un dia no sólo imaginar te digo que mañana ni pasado sinó cuando me expedeix de pronto más de l'expressió no.
I l'endemà mateix de la visita de Rayuela Harry va denunciar a la policia totes les amenaces rebudes. La policia va posar dos agents a custodiar l'edifici i escortar el director. Les trucades d'amenaça continuaven de tant en tant els ninotaires havien de sortir corrents per una amenaça de bomba i enllestir la revista en algun bar del barri. En aquests casos els policies sempre els deien si us volen fer mal. No us avisarà com si això fos gaire tranquil·litzador i aparentment la policia es quedava tan ample sense investigar l'origen d'aquelles trucades ni esbrinar si algú volia passar de l'amenaça a l'acció.
A finals de 1976 Xavier de carry va sol·licitar la retirada de la protecció policial. La revista va tornar a una certa normalitat si es pot considerar normal que el seu director hagués d'anar pràcticament cada dia als jutjats amb penes i treballs. La transició avançava el 15 de juny de 1977 va ser un dia històric es van celebrar les primeres eleccions generals a Espanya des del temps de la República. Doncs just l'endemà que hi va haver un atemptat amb bomba contra la seu del diario dieciséis a Madrid reivindicat pels GRAPO.
Aquest grup d'origen molt tèrbol va tornar a actuar al cap d'unes setmanes contra un altre mitjà de comunicació Radio Madrid. Primer van ser tres bombes contra Diario dieciséis el dia 16 de juny en van explotar dues que van destrossar els vidres de l'edifici i part d'uns tallers d'impressió. El 18 de juliol un escamot va segrestar un tècnic de Ràdio Madrid per obligar lo a emetre un comunicat revolucionari. Després van deixar hi uns explosius que van ser desactivats en cap dels dos atemptats no hi va haver víctimes GRAPO és la sigla dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d'Octubre.
Tot i dir se comunistes ja llavors se sospitava que estaven connectats amb les clavegueres de l'Estat.
El Papus es va mantenir ferm malgrat les amenaces. Només cal veure la resposta indignada que donar a la mort d'una altra víctima del gallet fàcil dels cossos de seguretat. Va ser el jove andalús Roque Peralta de professió neteja vidres qui vivia amb la dona i dos fills a Manresa al Bages. Un guàrdia civil el va matar d'un tret a boca de canó durant la Festa Major de Súria la nit del 14 de juliol. El Papus va publicar una tira firmada per Lluís Recasens l'avi en què un dels seus ninots deia el següent ja està més Mishima USTEC-STEs que nuestras vidas dependen de que un professional de la represión haya pasado la noche i se levanta com Pájara cojones que passa en Inglaterra avança en armes.
En aquesta mateixa vinyeta de l'avi s'acusava el ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa de ser incapaç de controlar reformar democratitzar i reeducar les forces de l'ordre. Les xifres demostren les conseqüències de no depurar la policia ni la magistratura. Ho explica l'historiador David Ballester 40 morts i la repressió policial de manifestacions. 85 morts i l'apartat que coneixem amb el nom del gallet fàcil és a dir l'ús i abús de les armes per part de policies de servei o fora de servei. I el tercer àmbit seria de les tortures a comissaria.
Sumant tot això ens aniria la d'uns 125 130 morts de la violència institucional del 75 al 80.
David Ballester de dir que Roque Peralta un dels capítols de vides truncades el seu llibre sobre les víctimes de la repressió policial o part policial entre 1964 i 1980 en què inclou també el conserge del papus Juan Peñalver. Però abans d'arribar a ell encara hi ha una altra vida truncada que no volem oblidar. Es deia Carlos Gustavo fred que tenia 28 anys i treballava de torner en una empresa de Sabadell. L'11 de setembre d'aquell 1977 recordeu que l'atemptat del Papus va ser el dia 20 es va fer una gran manifestació a favor de la llibertat l'amnistia i l'estatut d'autonomia l'anomenada mani del milió a Barcelona el Carlos Gustavo no hi havia participat.
Al vespre va deixar a casa la dona i una filla petita per anar a comprar tabac al centre de Barcelona es va trobar enmig d'uns incidents i un policia li va disparar una pilota de goma al cap va quedar en coma i va morir cinc dies després. Déu torna. Carlos Gustavo Freixer i el conserge Juan Peñalver van quedar units en el record en les manifestacions de dol posteriors a la bomba d'El Papus. Anaven passant els dies i no hi havia cap novetat per part de la policia.
Ho explica l'Antònia Franco això des del Diari de Barcelona seria una expressió privilegiada que enviava redactors o demanar a la policia la investigació i i nada de nada puede tampoco la veritat. Jo vull ser sincer. Tampoc pensava perseguir desconfiança en la policia sospita d'impunitat dels grups ultres. Tornaria a quedar sense càstig. Un crim de l'extrema dreta en una tira firmada per l'avi el papus un policia amb la porra a la mà té aquest diàleg amb un ciutadà.
L'animació és del documental o té tranquilo no fa falta que acabem de posar una bomba en el parc. Allà estan en caravana. Aquest senyor que va rematar la supervivent entenc. Som hi. El divendres 7 d'octubre han passat més de quinze dies de l'atemptat del papus. La policia continua dient allò de No hay nada no hay nada. Se hace lo que se puede. Però tot és a punt de capgirar se. La impressió d'Antonio Franco és que la investigació va començar malgrat la voluntat de la policia.
Dos dels terroristes van pecar de avarícia i d'un excés de confiança. A més de criminals eren estúpids diu el periodista. Franco explica el nostre programa el que no havia explicat mai fins ara estava amb el Diari de Barcelona.
Nosaltres treballant vam tenir un truc un company del català que ens deia escolta o treu d'espatlles diuen poden vendre el material que van preparar ells i van executar l'atemptat el papus. Pot semblar increïble. Dos ultres fan la ronda pels diaris de Barcelona per oferir l'exclusiva de la preparació d'un atemptat contra una revista. Ja havia passat altres vegades que algun extremista de dreta volgués fer diners venent informacions reals o falses sobre les seues activitats. Aquesta operació tenia un nom entre l'estafa del feixista.
El director del Diari de Barcelona Tristán la Rosa i el subdirector Antonio Franco i el redactor en cap Xavier Batalla estaven d'acord que allò era intolerable. El Correo Catalán tenia la redacció a tocar del passeig de Sant Joan. El Diari de Barcelona al carrer Muntaner era una bona distància que donava temps als tres periodistes per dissenyar una estratègia per quan arribessin els dos feixistes. D'hora després el Xavier Tralla els va rebre entre una exclusiva el poc ús Podemos pruebas en fin estamos dispuestos.
Però els dos ultres demanen un milió de pessetes per l'exclusiva. Antonio Franco els diu que el seu diari no paga per exclusives però que la proposta és tan excepcional que vol consultar ho que els deixa amb Xavier Batalla. Surt del despatx i demana a la telefonista que truqui al cap superior de Policia de Barcelona José María Calleja. Franco el coneixia perquè era el pare d'un antic company d'escola i pintor Antonio. Una cosa suposa un problema si en presenta els dos pisos tot posant d'exemple el del papus.
I no depende de los datos si los papeles los planes a l'altra banda del telèfon. Primer silenci. Al cap d'uns segons llargs parla Calleja i m'ha dit que primer de tot necessito saber si està conversación. Estamos hablando dos amigos o estamos hablando i jo no no no no. Quan es trobem el cafè. Soy un periodista.
Hi ha dues persones que m'ha dit que ho han estat per la conversa que d'aquí Antonio Franco torni al despatx on el redactor en cap Xavier Batalla conversa amb els dos ultres per cert batalla també entre la redacció d'El Papus el dia de l'atemptat. Per què col·laborava amb el Cuervo l'altra revista humorística del grup Franco. Els diu que la direcció estudia d'oferir los 100.000 pessetes i els demana que s'esperin una mica més. Vaig guanyar una mica de temps i després vaig sortir. I si no no hi havia Ràdio seriós i la policia es va fer la detenció dues persones.
I després arribaria a Barcelona.
Fins ara Antonio Franco no havia explicat mai amb tants detalls aquesta gestió decisiva en el cas papus ja sentireu més endavant com Franco torna a parlar clar sobre els possibles responsables últims de la trama feixista. Anem pas a pas. Som encara el divendres 7 d'octubre de 1977. Els dos joves detinguts són José Manuel Macías i Isidro Carmona que reconeixen la seua participació en l'atemptat i canten de seguida a partir de les seues declaracions. La policia deté onze ultres més tots ells implicats en diverses accions violentes.
Qui són. La relació de detinguts està encapçalada per dos dels referents de l'extrema dreta catalana són Miguel Gómez Benet conegut també com El Padrino. El metralleta i general Gómez i Juan José Bosch Tàpies un exequip i que ara comandava el grup anomenat Juventud Española en pie també són capturats. Francisco Moreno Francisco Abadal ángel Blanco Ferris José María Rico Cros José López Rodríguez José Agustín Borrás Gil Casòliva Careta i els germans Juan Carlos i Javier Pinilla.
La policia també tenia ordres de detenir Alberto Rayuela l'ultra que s'havia presentat mesos enrere a la redacció d'El Papus.
El documental de David Fernández de Castro Rayuela va explicar com va fugir aquelles persones que els van adquirir. Molt bé diu una relación tres que disposi d'una maleta de marge que jo no me voy a l'alçada del que diu qui el va avisar perquè fugís.
Tenir bons contactes això segur. Centrem nos de moment en la figura de Miguel Gómez Benet un antic tinent de l'exèrcit republicà que va canviar de bàndol i que dins del falangisme va arribar a ser lloctinent de la Guàrdia de Franco. L'historiador David Ballester l'ha estudiat net el Padrino o el Metralleta és el capitost de l'extrema dreta durant aquests anys a Lleida és a dir és l'home clau en aquest moment que per marginar el que fos. Des del punt de vista de la força numèrica per les connexions per les armes i per la impunitat que tenia en un moment determinat jugà un paper molt important.
Algunes publicacions com primera plana de Manuel Vázquez Montalbán i Xavier Vinader van acreditar les magnífiques relacions de Gómez Benet amb alts càrrecs de la Guàrdia Civil començant pel seu director general ángel Campano i pel cap de la Comandància de Lleida Carlos Carbonell d'Andrés. Aquesta protecció li havia permès convertir una finca del Castell del Remei a la Noguera en un centre paramilitar. L'estiu de 1976 allà un grup d'ultres catalans van fer pràctiques de tir i de manipulació d'explosius en col·laboració amb un grupet de neofeixistes italians refugiats a Espanya entre els quals destacaven Stefano de l'ancià.
Qui era aquest personatge Adolf. Era llavors un home de 40 anys havia fundat el seu país el grup neofeixista vanguàrdia Nationale que a finals dels anys 60 i començaments dels 70 havia participat en un intent de cop d'estat i en diverses accions terroristes fugint del seu país va trobar a Espanya la protecció de l'almirall Carrero Blanco llavors cap de govern ja morts Carrero i el mateix Franco. Qui ja va participar als fets de Montejurra de maig de 1976 quan un grup d'ultres amb protecció policial va rebentar a trets una concentració del moviment carlista amb el balanç de dos morts.
També se'l va relacionar amb l'anomenada guerra bruta de l'Estat. ETA entre els seus contactes hi havia els policies Roberto Conesa i Antonio González Pacheco Billy el Niño amb un llarg historial de tortures durant el franquisme i plenament actius als anys de la transició. Més endavant qui ahir es va posar al servei de les dictadures militars de Xile l'Argentina i Bolívia. De moment hi havia tretze detinguts per l'atemptat del papus el 14 d'octubre.
La Prefectura de Policia de Barcelona va fer públic un comunicat sobre els resultats provisionals de la investigació a través de estas primeras declaraciones así como de los efectes d'intervenir llarg dissenyades anteriormente parece evidente la participación en diversas grados de todos los detenidos en la preparación i la ejecución del atentado que costa la vida a Juan Peñalver Sandoval.
La nota policial afegia que no cabe duda de que Miguel Gómez Benet és el promotor de l'atemptat del projecte i era possible reconstruir en bona part la trama negra darrere de l'atemptat enfadats per la línia del Papus i en concret per les bromes sobre el primer aniversari de la mort de Franco. El grup dirigit per Benet havia decidit escarmentar la revista Bosch Pinilla i Blanco havien vigilat el director i els locals. Bosch havia tingut també un paper clau a l'hora d'aconseguir armes i explosius i d'amagar los amb l'ajut d'altres membres del grup.
Tot això d'acord amb la nota policial. Quedaven qüestions per resoldre qui eren els dos italians anomenats Josep i Mario a qui molts detinguts esmentaven en la preparació i l'execució de l'atemptat. Tampoc s'havia comprovat si la bomba contra la revista procedia del material explosiu confiscat als detinguts. Una altra cosa molt important com veurem no se sabia del cert qui havia dut el maletí al Papus. En tot cas la investigació semblava ben encarrilada i la policia assegurava que continuaria treballant per aclarir el cas del tot.
Els tretze detinguts van ingressar a la presó Model de Barcelona. Era l'hora dels jutges a la Model s'hi van estar molt poc. Francisco Abadal tot just tres dies. El jutge el va deixar anar tenint en compte el seu retard mental segons la terminologia de l'època. La resta de detinguts van sortir de la presó la majoria a finals de novembre excepte Juan José Bosch que va tornar a casa a temps per celebrar el Nadal. També van ser festes familiars per Alberto Ruiz Vela que recordem que havia fugit de la policia a finals de novembre es va presentar voluntàriament al jutjat de guàrdia de Barcelona que el va deixar lliure sense càrrecs.
Adolf qui va dictar les ordres de llibertat pels detinguts del cas Papus va ser el jutge José Luis Bermúdez de la Fuente titular del Jutjat Central d'Instrucció número 2 de l'Audiència Nacional. Bermúdez havia estat un dels jutges del Tribunal d'Ordre Públic conegut per la sigla top que a partir del 1963 va ser el principal òrgan de repressió jurídica del franquisme. Tot va desaparèixer per reial decret el 4 de gener de 1977 el mateix dia precisament que es va crear l'Audiència Nacional. Les dependències i els funcionaris eren pràcticament els mateixos Bermúdez de la Fuente va ser el primer jutge instructor del cas papus.
El segon va ser el magistrat Alfredo Vázquez Rivera.
Quins. Amb Carles Porta. Tres mesos després de l'atemptat contra El Papus els advocats de l'empresa Editora Ediciones a Maika ja sospitaven que algú volia enterrar el cas. La sospita es va convertir per ells en certesa quan el magistrat Vázquez Rivera va descartar processar ningú per l'atemptat i es va limitar acusat de tinença d'armes i explosius a Juan José Bosch Tàpies. Juan Carlos Pinilla i Francisco Abadal. El judici es va celebrar a la Sala Segona de la secció penal de l'Audiència Nacional.
El tribunal format pels magistrats Bienvenido Guevara Luis Fernando Martínez Ruiz i Juan García burka va dictar sentència el 25 de gener de 1979 es va considerar demostrat que Bosch va adquirir explosius i detonadors. L'estiu de 1977 l'Arsenal el van amagar entre ell Pinilla i Abadal. Les penes van ser mínimes sis mesos i un dia de presó per Bosch i Pinilla i dos mesos només per Abadal. En aquest últim cas els jutges van tenir en compte les seues deficiències psicològiques. A tots tres els van aplicar altres atenuants la conducta i circumstàncies personals de los acusados solo los reprotxable 50 o los excesos ocurridos en defensa de sociedades políticos o fieles que durante tres meses permaneció sin utilizar los explosivos que tenien.
Els advocats de l'acusació particular es posaven les mans al cap que tenia el tribunal per excessos. Es referia a les nombroses accions violentes en què havia participat el mateix Bosch a Lleida i a Barcelona com podia considerar un atenuant que haguessin tingut tres mesos uns explosius en el seu poder no demostrava això més aviat la voluntat d'atemptar. Com es nota que no eren independentistes de tota manera ja era impossible comprovar si la bomba d'El Papus procedia d'aquest arsenal. Per més increïble que sembli la policia no havia conservat restes de l'explosiu.
Per tant no es podien comparar les restes de la bomba amb el material explosiu obtingut i amagat pels processats indignada. L'empresa Maica es va querellar contra els tres jutges que havien dictat la sentència per tinença d'armes. També es va querellar contra el jutge instructor Alfredo Vázquez Rivera que encara no havia dictat cap ordre de processament per l'atemptat del papus a Maica exigir que es dugués a judici els ultres detinguts a mitjans d'octubre molts dels quals havien confessat a comissaria la seva participació en el projecte d'atemptat i n'havien donat detalls mirada en perspectiva.
Semblava molt sospitosa la rapidesa amb què havien cantat.
Així ho exposava l'advocat de l'empresa editora valor tindrà que no concreten quién entregó la bomba si reconoce en todo lo demás que denoten dichas declaraciones a nuestra respectuosa o entender solamente asimismo des fatxa Téllez i en última extremo la seguridad de que sus acciones quedaran impunes por delictives que sean.
El Tribunal Suprem va decidir aleshores obrir un expedient al jutge instructor per retard maliciós en la tramitació de la causa del Papus i el va suspendre de sou i feina. La suspensió va durar només sis mesos. No va prosperar la querella contra els tres magistrats que havien jutjat tan benèvola ment dels processats per tinença d'armes i explosius. Primer la va desestimar el Suprem després el Constitucional el novembre de 1981. Més de quatre anys després de l'atemptat l'Audiència Nacional va ordenar celebrar un judici pel cas Papus i va dictar diverses ordres de processament.
El sumari es va enllestir en només tres mesos. La vista va quedar fixada pel 4 de març de 1983. Quins. Quan va saber que el procés saben l'home que la policia considerava màxim promotor de l'atemptat Miguel Gómez Benet va córrer a agafar un avió i se'n va anar al Brasil. Després es va refugiar a Andorra on tenia unes propietats. Allà va morir l'octubre del 82. Cinc mesos abans del judici. En aquest temps també va morir José Manuel Macías en unes circumstàncies que el mateix tribunal va considerar estranyes i que mai s'han aclarit.
Dos altres processats havien fugit i es trobaven en recerca i captura. Isidro Carmona i Juan Carlos Pinilla en definitiva a l'hora del judici només hi havia sis ultres al banc dels acusats eren Juan José Bosch ángel Blanco José María Rico José López Rodríguez Gil Casòliva i Francisco Abadal. Els tres primers eren a la presó els altres tres en llibertat provisional. L'Audiència Nacional va dictar sentència el 15 de març d'aquell 1983 cinc anys i mig després de l'atemptat.
Les penes més altes van ser per a Juan José Bosch Tàpies castigat a 13 anys de presó per terrorisme en grau de conspiració i a tres anys més per tinença d'armes. Fixem nos que el condemnen per conspiració i no per comissió de cap acte terrorista. La diferència és molt important que el van condemnar a sis anys de presó i sis mesos d'arrest per tinença d'armes àgil Casòliva li van imposar un any de presó per col·laboració amb grups paramilitars. En total 29 anys de reclusió.
L'acusació particular en demanava prop de cent. Els defensors reclamaven l'absolució en part basant se en la llei d'amnistia que l'extrema dreta tant havia combatut. María Iranzo autora d'una tesi doctoral sobre El Papus que s'ha de publicar el llibre ens ha facilitat el text de la sentència.
L'Audiència Nacional considera demostrat que la idea d'atemptar contra El Papus va sortir de la jet cicle de joventut espanyola en pie un grupuscle juvenil d'extrema dreta entre els seus membres hi havia Juan José Bosch i ángel Blanco Ferri. El grup se solia reunir a Barcelona als salons de jocs Manila i Oriente propietat de Gómez Benet i en un pis del barri de Sant Antoni que era d'Alberto Rayuela. En una d'aquestes reunions a finals de novembre o començaments de desembre del 76 Bosch va proposar donar un escarment al director d'El Papus Xavier Jarry o volar directament l'edifici on es trobava la redacció.
A la reunió també hi eren Blanco i dos italians als quals la sentència es limita a anomenar Josep i Mario Adolf sabem qui són no amb tota certesa però si em sembla amb un alt grau de probabilitat eren homes propers a Stéfano de l'equip líder de l'anomenada Internacional Negra o feixista. Això és cosa segura en diverses fonts tant periodístiques com històriques trobem un Josep i un Mario a l'òrbita de qui ja hi són Josep Piqué zona i Mario Ritxi esmentats per exemple el Llibre de la historiadora francesa Sofia VI el mito de la Transición pacífica Baby documenta el paper de tots dos en accions del Batallón Vasco Español i dels GAL al sud de França dins de l'anomenada guerra bruta contra ETA.
és per això que la policia va fer tan poques gestions per identificar los i perseguir los segons consta a les diligències del cas.
Com a hipòtesi no es pot descartar en absolut Gómez Benet era el màxim dirigent de la banda que es proposava atemptar contra el papus. El grup va obtenir armes a través de José López Rodríguez i a l'estiu va aconseguir explosius gràcies a José María Rico. Van amagar aquest arsenal en diverses cases i locals de membres de la banda Bosch. Tàpies va tenir un paper principal en aquestes operacions a l'agost. El grup es va tornar a reunir als billars Oriente de Gómez Benet i van refermar la intenció de cometre l'atemptat.
Passat el 20 de setembre Bosch va trucar a Gil Casòliva per demanar li que donés 40.000 pessetes a l'italià Giuseppe perquè pogués fugir a l'estranger. Dies després Bosch molt nerviós va reclamar a Badal que guardés explosius metge i detonadors al jardí de casa seua on la policia els va trobar a principis d'octubre. En aquest relat hi ha un buit crucial. Qui va cometre l'atemptat. Qui va dur el papus el maletí amb la bomba que va explotar a les 11 41 una del migdia del 20 de setembre de 1977.
La sentència diu això una persona o persones desconegudes i Vives que poden assegurar se actuaran en nombre o bajo directrices de la organización clandestina fet juventud española pie.
La causa sencera sembla enfonsar se amb aquesta afirmació. O autors de l'atemptat no han estat identificats. Per tant no es pot afirmar que l'atemptat fos obra del grup dels acusats. Aquesta és la lògica que aplica el Tribunal. Per això els encausats es beneficien del principi de presumpció d'innocència fins i tot quan Josep Bosch se'l condemna per terrorisme en grau de conspiració no pas per l'atemptat. El documental del Fernández de Castro el gerent de l'empresa editora Carlos Navarro deia que en cert sentit va ser un crim perfecte.
No existe o sea todas las condenas fueron clara de la mente retardada por tenencia de armas por cuestiones relacionadas con otros casos pero nunca a nadie condenado por haber puesto o colaborado en la sentència.
La Sala Segona Penal de l'Audiència Nacional parlava de les deficiències de la instrucció en citava unes quantes per exemple la policia no va recollir o almenys no va conservar restes de la bomba d'El Papus que no es van poder comparar amb els explosius intervinguts als processats. La no identificació dels dos italians la posada en llibertat d'alguns dels processats que els va permetre fugir el processament d'altres persones relacionades amb el grup que la gent del Papus va interpretar com una referència a Alberto Rayuela i concloïa circunstancias todas que han determinado que este tribunal no podia formar una sòlida convicción respecto a que alguna o todos de los acusados por el hecho núcleo del procedimiento explosión d'un artefacte o en la redacción de la revista El Papus con luctuós resultado si realmente participés en la consumació del hecho.
Les crítiques a la instrucció eren una mostra de franquesa o de cinisme. En tot cas no es van depurar les responsabilitats per aquella acumulació de deficiències. En definitiva a falta de demostrar qui havia posat la bomba d'El Papus els processats es van beneficiar del principi de presumpció d'innocència i van rebre penes menors que tampoc no van complir els dos principals condemnats van quedar aviat en llibertat. Rico que havia rebut una pena de sis anys de presó va ser absolt pel Tribunal Suprem perquè l'havien condemnat per un delicte pel qual no estava acusat.
Bosch va aconseguir un permís penitenciari el 26 de novembre de 1986 quan duien cinc anys a la presó li van faltar cames per agafar un avió i anar se'n al Paraguai. El permís li havia concedit el jutge de Vigilància Penitenciària de Valladolid Donato Andrés Sanz. Malgrat els informes en contra de la mateixa presó és el mateix jutge que va concedir també permisos a altres destacats ultres com Emilio Hellín assassí de la jove militant d'Esquerra i Holanda Gonzàlez que també va aprofitar per fugir o Carlos García Juliá implicat en la matança d'Atocha a Madrid.
Els altres condemnats del cas papus també van aconseguir notables rebaixes en les seues penes per suposada bona conducta i atenent diverses circumstàncies personals hi havia més responsables de la bomba d'El Papus que ni tan sols van seure al banc dels acusats. Ho preguntem amb tota la ingenuïtat l'Antonio Franco d'aquest tipus de fets. Els responsables són justos va i les mans tacades directament dilueixen prou. Jo crec que la investigació policial es va fer. Tinc la impressió. Això és subjectiu però la confiança ha de poder de Justícia amb certa connivència també de la política.
Com tota la gent d'El Papus Antonio Franco va quedar traumatitzat per l'atemptat. A ell li sabia un greu especial que l'únic mort fos precisament el conserge. Un treballador sense cap responsabilitat en els continguts de la revista després de la bomba. Una part de la plantilla va continuar al Papus. D'altres van marxar. Antonio Franco va acceptar el 1978 la direcció d'El Periódico com a periodista va escriure molt aquells anys sobre Rodolfo Martín Villa que després de ser ministre de Governació Interior i Administracions Territorials va arribar als anys 81 i 82 a vicepresident del Govern d'Espanya amb la derrota posterior de la sever davant dels socialistes.
L'antic falangista va acabar el partit popular n'era diputat. Quan el 1997 José María Aznar el va nomenar president d'Endesa Martín Villa tenia plans per privatitzar el sector energètic i els volia presentar en una roda de dinars amb els directors dels principals diaris. Antonio Franco continuava dirigint El Periódico. Havien passat més de vint anys de l'atemptat del papus. Els dos homes es van trobar en una finca del polític i es coneixien dels anys durs de la Transició. Mai havien parlat tanta estona i amb tanta confiança la sobretaula s'allargava.
Tot anava bé per arribar als postres. Tot anava tan també. Jo li vaig dir que estava pel canvi total si té. Todo está escrito o àustria. Siempre todas las pesquisas Chirico me han llevado en torno a personas sin pruebas o directament al llarg dels anys de manera discreta.
Antonio Franco ha intentat aclarir les últimes responsabilitats de l'atemptat del Papus encara que no ho pogués publicar per falta de proves. Fonts que Franco considerava molt solvents assenyalaven Martín Villa governador civil de Barcelona i ministre responsable d'ordre públic durant la Transició. D'acord amb aquestes fonts la decisió de escarmentar la revista va sorgir després del número dedicat al primer aniversari de la mort de Franco i les bromes a costa dels mutilats de guerra a l'entorn del senyor Martín Villa a l'entorn immediat de Martín Villa algú va tenir la idea de fer un gir de fer escarmentar los.
Després he tingut matisos persones implicades explica el sota les mans perquè van dir un d'ells canvien el passeig però jo crec que aquesta va ser la gestació de l'operació.
El periodista volia saber la veritat de boca del mateix Rodolfo Martín Villa.
Aquesta va ser la resposta de l'antic ministre segons diu el mateix Antonio Franco i el Martín Villa va dir aproximadament poc abans de fer el llit va enllaçar jo diria. Jo que ho sóc. I és que el momento expirés pero evidentemente sufrió una gran V. La història està més enllà de les paraules i ha l'expressió corporal diu Antonio Franco que va tenir la impressió que amb la paraula Papus va tocar os.
Quan vaig pronunciar la paraula us va ser molt eloqüent i fins i tot l'explicació que em va donar jo crec que és fruit de moltes nits donant voltes. Perquè realment sí. La meva teoria és Martín Villa moltes passa dies però possiblement les seves mans han estat tractades directament poques vegades ell sigui el responsable en cas que sigui responsable diu Antonio Franco. No n'hi ha cap prova que quedi clar. Hem intentat obtenir també la versió de Rodolfo Martín Villa. Hem insistit diverses vegades però no hem tingut sort no hem rebut resposta.
La revista El Papus va sobreviure fins l'any 1985 però molt tocada pel desgast econòmic i moral del procés judicial. Aquell mateix any 85 el Tribunal Suprem va dictaminar que l'empresa i el mateix conserge no havien pres les mesures de protecció adequades i va considerar que s'havia de compensar les víctimes per accident laboral i no per terrorisme.
Això no va canviar fins a l'aplicació de la llei de solidaritat amb les víctimes del terrorisme de 1999. Encara va caldre esperar més per veure una placa de record al davant de l'antiga redacció d'El Papus a la Plaça Castella. La inauguració de la placa es va fer el setembre de 2017 amb l'alcaldessa Ada Colau i la llavors presidenta del Parlament Carme Forcadell. Havien passat quaranta anys de la visita d'aquell noi que va entregar un maletí el conserge Juan Peñalver amb l'encàrrec de donar lo al director.
La visita del rencor com es va titular el número extra d'El Papus publicat poc després a l'acte hi va assistir també Rosa Flores l'antiga telefonista que va volar per la finestra i va caure sobre uns 600. En una entrevista recent a La Directa la Rosa s'ha queixat de la falta d'atenció terrible de les autoritats amb les víctimes durant molts anys. També ha dit que està convençuda que una mà negra ha impedit aclarir l'atemptat. Que consti que cap semblança amb el moment actual és casualitat.
Hem intentat posar llum a la foscor. Gràcies per escoltar nos. Tornem aviat. Crims guionistes Lídia Orriols Mercè Folch i Adolf Beltran d'avui Adolf Beltran munta dos musicals Benja Estacio i Sergi Cutillas. Direcció Artística Dolors Martínez. Direcció Guió i presentació. Carles Porta amb les veus de Catalunya.